UNS PASTORETS MALFARGATS

El 6 de gener del 1999 es representà per últim cop a Torredembarra l’obra de teatre l’Estel de Natzaret, de Ramon Pàmies, a la Sala d’actes de la Caixa Tarragona, a càrrec d’un grup local sense nom que en el seu moment va sorgir gràcies a la iniciativa de la Coordinadora de cinema i actes culturals de Torredembarra, que aleshores presidia Rosa M. Guasch Alberni. La primera representació de la qual es té constància, però, va ser l’any 1963 a càrrec del grup artístic de la parròquia de Sant Pere Apòstol, al mateix edifici que aleshores era el Teatre Unió, conegut com el cinema de les Rates, i que avui anomenem Cal Maiam.

Tot i que entre la primera i l’última representació hi ha hagut anys en els quals no hi ha hagut funció, l’Estel de Natzaret ha estat un referent nadalenc del teatre torrenc. Recuperar aquesta tradició gairebé 30 anys després d’abaixar el teló, que ha estat una iniciativa de l’Associació de Joves de Torredembarra, ha despertat una il·lusió general entre la població torrenca, sobretot la d’aquelles persones que havien participat en l’obra en edicions anteriors i que conserven el record d’aquella època.

Així que l’Associació de Joves va fer una crida a la participació, m’hi vaig engrescar. La il·lusió de formar part d’aquest projecte, com a guionista encarregada d’adaptar l’obra original a un llenguatge més actual i un format més simplificat, em naixia de l’estima pel poble, de la meva predisposició a col·laborar en la seva cultura i també, per què no dir-ho, el meu homenatge i agraïment a unes dones que, a banda d’haver format part de l’Estel de Natzaret quan eren joves, van ser grans mestres que em van ensenyar a fer la feina que ara faig.

Els dilluns al matí els tinc ocupats, tinc classe de català. A les dotze ens trobem al despatx de la Maria Rosa Wennberg. Estem l’Iris Figuerola, l’Anna Maria Garcia, la Rosalia Torrebadell i una servidora. Traduïm obres de teatre clàssiques al català i les adaptem a l’època actual. L’art de traduir i adaptar textos teatrals és una feina fascinant que requereix creativitat, fidelitat al material original i una comprensió de l’art escènic, a més d’una riquesa de vocabulari, entre altres factors. La Maria Rosa Wennberg en sabia molt d’això.

Han passat molts anys d’ençà de l’última classe, la majoria de companyes ja no hi són, ens han anat deixant per edat o perquè la mort va arribar sense avisar.

Tanmateix, i tot i la bona intenció de l’Associació de Joves de recuperar l’Estel de Natzaret, la feina havia d’estar enllestida en poc menys de quatre setmanes. La primera a posar-se les mans al cap vaig ser jo; les companyes torsimanys passàvem mesos i, fins i tot, més d’un any a fer una adaptació. Tot i això, ho volia INTENTAR (ho escric en majúscules perquè aquesta va ser la paraula que vaig pronunciar quan em van donar el text.) En aquell moment no podia tenir la seguretat que ho pogués fer en tan poc temps.

Hi ha hagut pressió, però també una il·lusió in crescendo causada per les trobades amb persones amb qui he compartit moltes històries i que també havien format part de l’elenc de l’Estel quan a Torredembarra teníem Pastorets.

Arribo d’hora a casa de la Montserrat Miracle, fa temps que no ens veiem i estic impacient. Em duu a la sala de piano i ens asseiem a tocar d’ell, al voltant d’una taula rodona on hi ha llibretes musicals, programes de mà de quan es representaven Els Pastorets a Torredembarra i partitures de les cançons de l’Estel de Natzaret. M’explica anècdotes d’aquella època i prenc notes, la base d’una bona adaptació és conèixer bé l’obra i enriquir-se amb la vivència de qui ja coneix el text. Marxem, l’Iris Figuerola ens espera a casa seva. Juntes busquem, d’entre les trenta-tres carpetes que hi ha a la prestatgeria, el guió que utilitzava quan feia d’apuntadora. He descobert que es van fer modificacions en algunes de les funcions i necessito comparar els textos per ser el més fidedigne possible amb l’original. Entre el munt de carpetes veig el meu nom en algunes de les obres en les quals hem treballat juntes. L’estona s’omple de records.

Marxem d’hora, el Joan Pi ens espera al seu taller, no té el guió a mà, però no li cal, trenta anys després de la seva interpretació em recita el personatge de Naïm amb una passió que em deixa bocabadada.

En Jordi Guasch m’obre les portes del seu estudi, damunt la taula em té preparat tot de documents que fan referència a Els Pastorets. El Jordi és una enciclopèdia de coneixements sobre l’obra, em sorprèn que no formi part del projecte.

L’adaptació ha d’estar enllestida pel dotze de setembre, dia en el que hi ha programada la primera lectura amb tot l’elenc. No arribo a temps de tenir-la acabada. He fet una primera transcripció escurçada, però encara hi ha molta feina a fer: revisar vocabulari, simplificar diàlegs, rectificar versos… Tanmateix, comparteixo la transcripció, servirà perquè els actors i les actrius es familiaritzin amb el text i amb els personatges. 

Tot i que considero que seria més prudent ajornar l’estrena, continuo treballant en el text per tenir-lo enllestit per al següent assaig, però el director em sorprèn anunciant que s’encarregarà ell d’escurçar l’obra. M’agraeix la feina feta i pren el relleu tot i les meves objeccions. Tot i això, m’envia els canvis que ha fet perquè jo ho revisi. Altra volta em poso les mans al cap; més enllà de ser un projecte en comú d’un poble, Els Pastorets han esdevingut allò que en el llenguatge literari i teatral anomenem un clàssic. Ja siguin els de Pàmies, els de Folch i Torres o qualsevol versió que se n’hagi fet, totes elles comparteixen unes característiques comunes, no solament de caràcter religiós sinó també com un element folklòric nadalenc arrelat al nostre país. Quan parlem de Els Pastorets no parlem d’un tema, sinó d’un gènere teatral, i com a tal tota versió que se’n faci ha de conservar un esquema, és a dir uns elements que són essencials per a identificar l’obra. Igual que la lírica ha de conservar la musicalitat, hi ha escenes dels Pastorets que són intocables.

Un director no pot retallar una obra al seu antull, calen criteris propis d’una guionista.

Em retiro, he perdut la il·lusió de formar part del projecte. Diu Josep Peramiquel, president de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya, “Els Pastorets és un punt de trobada, cohesió i identitat per a la gent que hi participa”. El triomf d’un equip s’aconsegueix quan s’equilibren el jo, el nosaltres i el tothom, respectant la feina de cada membre. No ha estat el cas.

Tot i les meves objeccions respecte a les modificacions que ha fet el director, el projecte continua endavant. No sé quina és la versió que es representarà aquest Nadal a Torredembarra, la meva no ho serà, jo només he fet una transcripció inacabada, i el director ha fet amb ella el que li ha donat la gana.

Vivian Segurana

Guionista