Un 8 de març d’agraïment, per Marisa Méndez Vigo

Com cada any, arriba el mes de març i el dia 8 i els mitjans de comunicació, les entitats, les institucions, el món social i polític s’aboquen amb entusiasme a parlar de les dones i de les dones treballadores especialment perquè l’origen d’aquesta commemoració és l’incendi d’una fàbrica tèxtil a Nova York on treballaven majoritàriament dones i on van morir desenes d’elles. Les tancaven dins perquè no poguessin sortir a fumar ni a mirar a les seves criatures que campaven pels voltants. (Almenys a les fàbriques tèxtils de Catalunya, les penjaven a la paret dels tallers perquè les mares no haguessin de sortir….). Una conseqüència poc coneguda d’aquest desgraciat i injust succés és que va ser la causa de la primera legislació de seguretat, contra incendis, a les fàbriques d’Estats Units.

El 8 de març d’aquest any, celebrat quan la pandèmia de Covid19 encara fa perillar la nostra vida de sempre i la nostra salut, ens ha de posar de manifest el fonamental paper que les dones han jugat durant aquest període, llarg, de pandèmia, amb confinaments, quarantenes, tocs de queda i distàncies de seguretat. Les treballadores han estat a primera línia a totes aquelles feines essencials i presencials que no es poden deixar de dur a terme: serveis sanitaris bàsics, serveis socials, personal de neteja, cuidadores en residencies i altres institucions socials, comerços de béns essencials, etc. I és ben interessant que gairebé totes les feines que han estat al capdavant de la societat a la pandèmia són entre les pitjors pagades i els que tenen contractes més precaris.

A poblacions on el turisme és una font important de treball, i per tant d’ingressos, la pandèmia s’ha fet notar d’una manera especialment sagnant. En aquest sector, que també es caracteritza per treball precari, una gran majoria dels treballadors són dones, dones que no han pogut gaudir d’EROS ni d’atur perquè sovint no tenien aquests drets.

I no tan sols això. Com sempre han tingut cura de gairebé tot el treball domèstic quan arribaven a casa. Les dades que tenim ens continuen dient que, tot i treballar a fora, a casa, les dones fiquen moltes més hores que els homes en les tasques de la vida quotidiana.

La societat no és conscient de la importància cabdal dels treballs de cura, sense elles la nostra vida hauria estat molt més difícil. Aquest 8 de Març hauria de ser un dia de reconeixement i d’agraïment a totes les dones treballadores que ens han mantingut, treballant als supermercats, netejant els centres de salut, cuidant la gent gran i a la canalla, cuidant-nos als hospitals i tantes i tantes altres feines que són vitals i necessàries.