Tres històries de lluita contra l’alcohol: quan demanar ajuda es converteix en el primer pas

La malaltia que s’amaga darrere de la normalitat quotidiana. Tots pensaven que bevien el normal. La recuperació va començar el dia que van acceptar que necessitaven ajuda.

L’alcoholisme no entén d’edats, professions, nivells econòmics ni procedències. Pot afectar un empresari de Reus, una mare de família colombiana o un veí de Barcelona. Tots tres tenen trajectòries diferents, però comparteixen una mateixa experiència: haver arribat a un punt en què van comprendre que sols no podien continuar i que necessitaven ajuda.

Aquestes són les històries de Roger, Ana i Gabriel, tres membres d’Alcohòlics Anònims que expliquen sense embuts com la beguda va anar ocupant espai a les seves vides fins a convertir-se en una presó de la qual només van poder sortir després d’acceptar la seva malaltia.

«Jo no pensava que fos alcohòlica»

Per a l’Ana, d’origen colombià, però que fa molts anys que viu a Torredembarra, el més difícil no va ser deixar de beure. El més complicat va ser reconèixer que tenia un problema.

Durant molts anys havia associat la figura de l’alcohòlic amb la imatge estereotipada de la persona que ho ha perdut tot i viu al carrer. Ella, en canvi, treballava, cuidava dels seus fills i intentava mantenir les seves responsabilitats familiars. Aquesta aparent normalitat li impedia veure la realitat.

«Sabia que l’alcohol m’allunyava del que jo volia ser com a mare, esposa i treballadora, però no sabia com parar», explica.

Va intentar abandonar la beguda pels seus propis mitjans, però sempre acabava recaient. La situació també afectava el seu matrimoni, ja que el seu marit compartia el mateix problema. Beure s’havia convertit en la manera habitual de relacionar-se.

Finalment, tots dos van acudir a un grup d’Alcohòlics Anònims. Ho van fer amb una idea equivocada, pensant que hi trobarien una fórmula per continuar bevent sense excessos. El que van descobrir va ser una comunitat de persones que parlaven exactament dels mateixos sentiments, pors i comportaments que ella havia experimentat.

La primera vegada que hi va anar va recaure al cap d’un temps. Va passar gairebé un any abans de tornar a reconèixer que necessitava ajuda. Quan va tornar als grups, va entendre que mantenia «portes obertes» a una futura tornada a l’alcohol.

Avui fa deu anys que es manté sense beure. Tot i això, assegura que la malaltia continua present. Recorda que fa poc més d’un any, durant una celebració familiar, l’olor d’un whisky li va despertar de cop el desig de tornar a consumir. «Vaig haver de parar i recordar-me a mi mateixa que no podia baixar la guàrdia», explica.

Dels 17 anys a perdre el control

La història de Roger, empresari de Reus, mostra com l’alcoholisme pot instal·lar-se de manera lenta i gairebé imperceptible.

Va començar a consumir alcohol de forma social als 17 anys. Abans ja havia experimentat amb altres substàncies i conductes compulsives. Amb la mort del seu pare, quan tot just acabava d’arribar a la majoria d’edat, el consum es va anar intensificant.

Durant anys va mantenir una vida aparentment normal. Treballava, tenia una empresa, una família i complia les seves obligacions. Però l’alcohol anava guanyant terreny. «Comences socialment i acabes sol», resumeix.

Les excuses eren múltiples. Una cervesa després d’un dia dur de feina. Una altra per celebrar alguna cosa bona. Una més perquè aquell dia havia estat especialment difícil. O simplement perquè no passava res. A poc a poc el consum es va convertir en una rutina diària.

Les conseqüències no van trigar a aparèixer. Problemes econòmics, tensions familiars i el risc real de perdre el matrimoni i la relació amb els seus fills. Tot i que feia temps que intuïa que alguna cosa no funcionava, va trigar anys a acceptar-ho. El moment clau va arribar quan va entendre que la seva vida girava cada vegada més al voltant de la beguda.

La seva entrada als grups d’Alcohòlics Anònims tampoc no va ser immediata. Durant mesos hi assistia sense acabar d’acceptar plenament la seva situació. Ell mateix defineix aquell període com la «porta giratòria»: entrar, sortir, dubtar i tornar-hi.

Finalment va entendre que la recuperació començava per una paraula: acceptació.

Avui explica que els problemes continuen existint, però que ara disposa d’eines per afrontar-los sense refugiar-se en l’alcohol. «Els problemes no desapareixen. El que canvia és la manera d’afrontar-los, perquè tens les eines que et proporcionen Alcohòlics Anònims», afirma.

El grup com a punt de trobada

Gabriel, veí de l’àrea de Barcelona i impulsor del grup d’Alcohòlics Anònims de Salou, actualment resident a Torredembarra, és el més veterà de tots i acumula dècades d’experiència dins del moviment.

La seva pròpia trajectòria amb l’alcohol va començar molt aviat. Amb només tretze anys ja consumia alcohol de manera habitual, convençut que era una forma d’integrar-se i demostrar maduresa.

Com tants altres, va perdre negocis, relacions personals i estabilitat familiar abans d’aconseguir aturar la seva addicció.

Ara dedica bona part del seu temps a ajudar altres persones. Segons explica, la funció principal dels grups és oferir acollida. «No importa qui ets, què fas o d’on vens. Només importa que estàs patint una malaltia i que hi ha una manera d’aturar-la», resumeix.

Els grups funcionen a través de l’ajuda mútua. No hi ha professionals dirigint les reunions ni tractaments mèdics. Són els mateixos participants qui comparteixen experiències i es donen suport.

Una vegada la persona aconsegueix mantenir-se sense consumir, pot iniciar el conegut programa dels Dotze Passos, una metodologia orientada a treballar aspectes emocionals, actituds i comportaments que sovint es troben darrere de l’addicció.

Gabriel insisteix que l’alcoholisme és una malaltia que afecta no només qui beu, sinó tot el seu entorn familiar.

També lamenta que moltes persones continuïn veient els grups amb vergonya o desconeixement.

«Si una persona té càncer sap on ha d’anar. Amb l’alcoholisme encara costa que la gent sàpiga on trobar ajuda», reflexiona.

L’Ana afegeix que al seu país, els centres d’Alcohòlics Anònims són més visibles –il·luminats amb llums de neó– i abundants –en una ciutat com Tarragona hi poden conviure 10 grups o més. 

Una malaltia silenciosa

Malgrat les diferències personals, els tres testimonis coincideixen en un mateix diagnòstic: el principal obstacle és la negació.

Tots pensaven que bevien el normal. Tots van intentar controlar la situació pel seu compte. Tots van pensar durant anys que encara podien gestionar el consum. I tots van descobrir que el primer pas cap a la recuperació consistia a reconèixer que necessitaven ajuda.

També coincideixen a assenyalar que l’alcohol és una droga especialment difícil de detectar perquè forma part de la vida quotidiana i està plenament acceptada socialment.

Per això consideren fonamental donar visibilitat als recursos existents i normalitzar que les persones afectades puguin demanar ajuda sense sentir vergonya.

Per a l’Anna, Roger i Gabriel, la recuperació no és una meta que s’assoleix una vegada per sempre. És un procés diari que exigeix vigilància, humilitat i suport mutu.

Però també és la prova que, fins i tot després d’anys de dependència, sempre existeix la possibilitat de començar de nou.

La feina d’acompanyament que desenvolupen aquests grups es podrà conèixer de prop el pròxim 21 de juny, de les 17 a les 20 h, amb motiu de la celebració del 12è aniversari del grup d’Alcohòlics Anònims de Salou. La jornada, oberta a tothom, servirà per compartir experiències de recuperació, donar a conèixer la tasca que es duu a terme des de l’entitat i mostrar que darrere de cada història d’alcoholisme també hi pot haver una història de superació.

Per a Gabriel, Ana i Roger, aquesta és precisament la principal missió dels grups: fer saber que ningú no ha d’afrontar aquesta malaltia en solitari.

L’adreça és Pere Galés, 1 de Salou, en una sala cedida per l’ Església Protestant.  

El telèfon de contacte per qui necessiti ajuda és el 606586270.