Entrevista a Maria del Carmen Pulido, que s’ha jubilat de conserge de l’Escola Molí de Vent després de 33 anys

Si hi ha una època que queda marcada a la memòria és l’etapa escolar. Companys, mestres, aprenentatges, noves experiències i anècdotes que sempre es recordaran amb melancolia.

Una escola no seria el mateix sense la figura del conserge. A l’Escola del Molí de Vent, aquest mes de desembre es jubila Maria del Carmen Pulido, qui ha estat la bidella del centre educatiu des de l’any 1989. Tota una institució!

Per aquest motiu hem volgut parlar amb ella.

Aquest desembre et jubiles després de molts anys de conserge de l’Escola. Com vas entrar?

Vaig començar a treballar de conserge del Molí de Vent el dia 1 de febrer de 1989. Va ser el curs que es van separar els dos centres: l’Antoni Roig i el Molí de Vent. Vaig assabentar-me que hi havia una plaça, perquè l’anterior conserge, el Sr. Tagueña, havia demanat excedència, i vaig anar a preguntar-ho a l’Ajuntament… em van cridar d’un dia per l’altre. No m’ho esperava. En principi, era per dos anys i jo no imaginava que duraria tant. Són gairebé 33 anys…

El primer director amb qui vaig tractar va ser el Sr. Ardèvol. Hi havia només 20 mestres, ara estem entre 32 i 34. Et podria dir de memòria el nom de tots els professors d’aquell any.

D’alumnes n’hi havia uns 580, però es feia des de P-4 fins a 8è d’EGB.

Quines tasques tens?

N’hi ha moltes i no s’acaben mai. Tot depèn de les ganes de treballar que tinguis. Com a mi m’agrada fer de tot, faig de tot. Obrir i tancar les instal·lacions; vigilar i tenir cura del centre… igual et puc arreglar la cisterna d’un vàter o una aixeta que arreglar una porta; plastificar, enquadernar, fer fotocòpies…

Et recordo donant voltes a la maneta de la multicopista…

Fa anys que no s’utilitza, està guardada al magatzem. Ara tot es fa amb la fotocopiadora… aquesta part, tècnicament ha evolucionat molt.

I el centre escolar ha evolucionat?

L’escola s’ha fet més gran, començant per l’espai del patí. No hi havia el gimnàs… on està construït, l’any que jo vaig arribar van ficar un barracó i un segon barracó a l’any següent. També s’hi han fet millores, com posar ascensor. Dues classes més en infantil…

L’escola s’ha tornat un espai amb més realitats culturals, hi ha alumnes de molts llocs del món… al principi eren del poble, bàsicament.

Això ha complicat el teu treball?

No. La feina és com sempre. El nen que és complicadet és complicadet, però a aquestes edats tots són bons. Sempre n’hi ha de més entremaliats, però són nens… Si els tractes amb afecte, t’ho reconeixen i te’l retornen. Els hi expliques les coses i els portes pel bon camí, fas que t’ajudin, i t’ajuden. A vegades t’has de posar una mica seriosa perquè no et prenguin el pèl, però…

I amb el professorat…

De professors n’han passat molts. Estic molt contenta dels companys professors que han passat pel centre, sempre he treballat molt a gust amb ells. De quan vaig començar a ara, ja només en queda una, la Rafaela. Jo he conegut a tres directors: Santi Ardèvol, Joan Perelló i Teresa Figueras, que és l’actual. La relació ha sigut magnífica.

I deuen haver hagut complicacions?

Les complicacions es resolen amb bona voluntat.

Amb què et quedes de tots aquests anys?

Amb tot. Això és casa meva.

Per cert, com és viure en una l’escola?

A mi m’ha agradat. No acabes de plegar mai, sempre hi ha coses a fer. A vegades, el meu marit Diego es queixava: “ja està bé, no?”. I jo li contestava “Per estar a casa veient la tele m’estic aquí!”. En teoria la jornada és de 7 hores, el temps de més m’ha estat igual…

I ara, què faràs?

Aniré a viure al meu pis i suposo que el que fa la resta de jubilats: intentar viatjar, anar a passejar…

Què trobaràs a faltar?

Una mica tot. Els nens, els trobaré a faltar molt. Els nens es porten molt bé, sempre que tenen algun problema com quan es fan mal, volen que els curis, venen a la consergeria em fan bromes, jo faig bromes amb ells… me’ls estimo molt. Els trobaré molt a faltar.

Pensa que molts nens, te’ls trobes al cap dels anys com a pares d’alumnes i això és molt bonic.

També trobaré a faltar els professors… (s’emociona) m’he sentit estimada per tothom.

Vull donar les gràcies a tots i totes, realment, he estat molt a gust. Ser conserge del Molí de Vent ha estat la feina de la meva vida.

Què li aconsellaries al teu successor/a?

Que gaudeixi de la feina.