En Casado i l’esquirol persegueixen una gla

Ell, aquest senyoret que camina entre monstres imaginaris, xinesos que parlen xinès i que qüestiona l’energia solar, perquè el sol es pon a les vuit, ha anat a missa pel dictador Franco.

Una missa per en Franco a finals del 2021!!!

Clar que ell no ho sabia. Va sortir d’un hotel, tot joiós, que què bonica és Granada, que bonica què és la vida, i com qui no vol la cosa, catapum! , cap a una missa en honor del sanguinari més cruent dels darrers anys d’història del nostre país.

Ell, és clar, no va veure les banderes anticonstitucionals, ni va sentir els cants franquistes, ni tan sols es va adonar de la parafernàlia que lluïa l’altar.

Ell no s’ha adonat de res.

La Fundació Francisco Franco –propera a desaparèixer amb la llei de Memòria Democràtica–, li dona les gràcies, però ell ni piu. Ni una paraula d’agraïment a tan bona rebuda. Desagraït. Ell, com si no hi fos, com un fantasma que veu passar cada dia un nou cas de corrupció entre els seus, o una nova infidelitat dins de les seves pròpies files. No per res se’l coneix com pel “FraCasado”.

En aquest aspecte, sempre em recorda a aquell entranyable esquirol de la pel·lícula l’”Edat de gel”, perseguint sempre una gla, i que mai aconsegueix el seu objectiu. Ell, és com l’esquirol, menys entranyable, no cal dir-ho, però de fracàs en fracàs. A ell, li hauria anat millor de comediant que no pas en la política. I a més a més, hauria guanyat tothom.

Demana el 155 per la qüestió de llengua, i després, de postres, se’n va a una manifestació de policies. No per demanar més i millors salaris, no. Tampoc per demanar millores en el treball, que va! Això és cosa de “rojos”. Ell, el que vol és treure el dret dels ciutadans a tenir drets, i que millor que anar amb el sindicat més dretà que la dreta franquista del país.

No li tingueu en compte, però, és què està submergit en una baralla interna que li ocupa molta part del seu petit i concentrat cervell, i clar, una confrontació amb l’Ayuso – i ara també amb la Cayetana…-, és molta confrontació, i més encara quan els seus, els del seu propi partit és fan tant o més el babau del que ell mateix ja és.

El franquisme se sent fort. Millor dit, l’hem fet sentir fort. Premsa, televisió, i altres medis donen cobertura els seus discursos immorals políticament i socialment. Discursos que han propiciat i han estès com una taca d’oli. I no tan sols aquí, a tot Europa. El feixisme va avançant entre la incredulitat i l’espant de molta gent, que veu reflectit el perill de tornar a un temps massa proper per a tornar-lo a repetir sense un sol crit d’alerta multitudinària.

En Casado, en definitiva, no és més que el reflex d’una dreta franquista, incapaç de regenerar-se, de fer seves les polítiques europees i de traçar una línia vermella amb els representants dels temps més foscos de la història. La seva incoherència entre voler donar una imatge de polític amb polítiques modernes i al mateix temps, anar a misses per un dictador, no és acceptable i amb política les contradiccions s’acaben pagant. Pregunteu-li a l’Arrimadas.

Aquesta dreta, antiquada i retrograda, mai perdonarà a un govern legítim, que ells no van poder vèncer a les urnes.