Editorial: El cafè de Dalt, una altra taca

Fa pocs dies, una màquina excavadora donava el cop de gràcia a un dels edificis singulars que hi havia a Torredembarra, que formaven part de la seva història i que, per tant, li donen la seva identitat. Parlem en passat perquè ja no en queda pràcticament res. Una agressió al nostre nucli antic, una més que, com en altres casos, ha estat entomada amb força indiferència.

Què Torredembarra viu d’esquena al seu patrimoni històric és un fet. Només cal veure com any rere any van desapareixent elements arquitectònics del nostre passat, com es troben molts dels que prevalen, esperant un destí similar, i els patracols immenjables que s’han construït en el seu lloc.

Arquitectònicament parlant, El cafè de Dalt no era una gran construcció, però, sí que era un exemple magnífic de com es construïa a mitjan segle XIX en un poble com Torredembarra, no érem ni Nova York ni Barcelona, i la seva singularitat no la pot negar ningú. A més, de la significació sentimental que tenia per la majoria dels torrencs, en ser un dels establiments públics més longeus i que havia albergat moltes iniciatives socials de la vila des dels seus inicis, més encara si se li suma que, en el mateix complex, hi havia hagut el teatre/cinema, que es va fer caure fa unes dècades.

El procés de degradació ha durat anys i, premeditat o no, la veritat és que les circumstàncies l’han encaminat irremeiablement al seu destí. Era qüestió de temps. Les normes marquen el camí i ens generen moltes preguntes sobre si estan pensades per fer inviable la conservació d’aquest tipus d’edificacions unifamiliars.

Com s’entén que els seus carreus de pedra no estiguessin protegits? Quants edificis del XIX ens queden? Cada vegada menys, uns mesos abans s’ha ensorrat una altra casa de la mateixa època, més o menys, al començament del carrer Pompeu Fabra. S’hi farà una promoció de pisos amb piscina. Dos menys en un any!

Quines ajudes ha tingut la propietat per mantenir aquest patrimoni i impedir que es degradés? No ens equivocarem si afirmem que cap!

Quant pagava d’IBI i altres impostos? És imaginable quan pagava d’IBI un edifici en un solar de 600 m² que donava a dos carrers per tres bandes i on es poden construir 4 plantes. En aquest punt, millor no opinar sobre la voracitat recaptadora de les nostres administracions… Potser si una part d’aquests diners s’hagués permès ser destinada al manteniment, no s’hauria degradat i a la propietat no se li hagués convertit en un problema, que al final s’han tret del damunt de la millor manera possible pels seus interessos.

Quan ha recaptat la Generalitat i l’Estat per la venda? Quan recaptarà l’Ajuntament per plusvàlues i els permisos d’ensorrar i edificar el nou edifici? La banca sempre guanya…

En aquest cas menys perquè, i és l’únic consol que ens queda, s’ha anunciat que s’ho ha quedat la Fundació Onada per fer-hi uns habitatges per a persones amb diversitat funcional: una necessitat. El que no se sap és si a aquest propòsit s’hi destinarà tota la volumetria edificable o només una part.

Hi havia altres llocs on s’hagués pogut fer, sense la necessitat de destruir el nostre patrimoni? Es podia haver fet un projecte sense la necessitat de destruir totalment i preservar una part? Passejar pels carrers de Santa Rosalia i baix de Sant Pere, ja mai més serà el mateix. Han perdut part de la seva personalitat i Torredembarra, també.

I, per acabar, quin serà el següent “edifici singular” en caure? Algun dia, protegirem de veritat el nostre patrimoni i ajudarem a conservar-lo amb polítiques efectives?