CARA I CREU: L’independentisme va sortir reforçat el 14-F?, per Albert Bonet

Si parlem d’escons sembla innegable que les formacions polítiques que s’hi declaren són més. Si hi afegim els qui creuen en l’autodeterminació, més encara. I si volguéssim afegir els que volen enfortir l’esperit i les capacitats del nostre país, sens dubte.

És l’independentisme un concepte que necessita una majoria àmplia per emprendre el seu camí? Una pregunta polièdrica. Deixarem les evidencies per a un altre relat. La història recent ens fa fefaent que no. Cal quelcom més.

Cal ampliar la base de cada proposta? Uf! Paraula maleïda. “Ampliar” ha esdevingut un mot que alguns han vist com a “transigir” i “afeblir-se”. Sempre que un pensament es torna moviment ha estat per trobar suports. 

Quin és el principal element que ens fa sentir insatisfets? Un tracte gens favorable de l’Estat, de l’administració governada en cada moment per a formacions polítiques diferents. La manca d’un marc que sense matisos deixi sentir a cada poble el que sent. Sense constrenyiments. Solucionar-ho és indispensable. 

Com? Aquí comença el ventall d’opinions. I abans un gran concepte a abordar, “Deixar de formar part de l’Estat espanyol” És una solució o el principal objectiu? Segurament aquí pugui radicar la sensació de poca uniformitat o unitat del moviment independentista.

Una hipotètica III República espanyola, per exemple, podria ser l’inici de la solució per la desafecció de molts catalans? No pels que contestin “principal objectiu” a la darrera pregunta, sembla obvi. I sí, conseqüentment, als que hi hagin respost “una solució”. És evident també, encara que no completament, també cal dir-ho. D’aquí l’adjectiu “hipotètic”, no hi ha ni temps ni ànims per a seguir esperant la gran reforma que ho guareixi tot.

El sostre competencial és un esperança prou il•lusionant? Els problemes i actituds que han provocat la desafecció seguirien empetitint l’autogovern. No només per la balança fiscal, que també, si no per la qüestió de seguir tutelats en les decisions polítiques i tècniques. Sense un solució àmplia i profunda, valenta i conseqüent, tot tindrà una sensació d’apòsit no de guariment. Fins i tot ser “estat lliure associat”, concepte que no fa massa anys ens hagués semblat un somni, seria ara una proposta rebuda amb la desconfiança del qui ha patit massa infidelitats de la parella, a veure si torna a passar.

Crec que l’independentisme ha sortit reforçat, però també amb l’encàrrec de formular un full de ruta. Una proposta conjunta que decebrà a uns i no agradarà prou als altres. Un camí que conviurà amb l’enorme decepció que alimenta la desafecció. Un pas endavant que només tindrà el suport tàcit dels que esperen sense preferir d’antuvi cap gran premissa. Una part de la població que sí té opinió i no resta indiferent davant dels atacs barroers sobre els trencaments familiars. Potser discrepin en una o altra cosa d’aquella formació o de l’altre, que prefereixen el to d’un i no de l’altre, i a voltes coincidint en cada moment amb diferents oradors o amb diferents partits depenen del que proposi per a cada cosa.

Enfortit? Sí. Però amb una força condicionada. Convèncer a un espectre més gran de la ciutadania. Amb la profunditat de saber explicar el full de ruta. Han d’esbrinar-ho i ser reflexius i valents. Estem esperant.